De ben petita, he après a demanar perdó encara que no hagués fet res.
A somriure quan algú me fa un comentari, una besada no desitjada,una abraçada...
A creure que si un nin me pega és perquè m’estima.
A dir “no passa res” quan sí que passa.
He après a dur ses claus dins sa mà,
a mirar enrere,
a canviar de vorera.
A aguantar una mà dins s’autobús o es tren sense moure’m.
I també he après que si xerr massa som pesada,
si opin som conflictiva,
i si tenc caràcter, molest.
He après a callar per no sentir “no siguis paranoica”.
Vaig aprendre a dissimular sa ràbia,
a riure ses bromes que no fan gràcia,
a sentir-me petita dins reunions,
a fer veure que no m’importava que m’interrompessin,
a mostrar que m’agrada un “piropo” no desitjat, que en realitat és un comentari groller.
Vaig aprendre a estimar malament,
a pensar que si ell s’enfadava era culpa meva,
que si controlava es mòbil era perquè m’estimava,
que si me feia por era perquè jo era massa sensible.
Vaig aprendre que hi ha cops que no deixen blaus.
Que hi ha violacions que no duen ganivets —i són de qui diu que t’estima.
Que hi ha amenaces que no se diuen, però se noten dins sa pell.
Que hi ha silencis que fan més mal que un crit.
Que hi ha mirades que te trenquen sense tocar-te.
Que hi ha maltractes que no deixen marques, però destrossen igual.
I que hi ha pors que duren anys, encara que ell ja no hi sigui.
I quan vaig dir prou, varen arribar ses preguntes.
- Estàs segura? Pareix tan bon al.lot ...
- I si no és tan greu? No exageris!!
- I si és cert … Per què no te’n vas?
- Segur que ell no volia dir això ...
Però ningú va demanar mai: Per què ell no s’atura?
Mentrestant, hi ha dones que no tornaran a casa.
Nines i nins que creixen sense sa mare.
Violadors que tornen a sortir al carrer,
i berenen pel poble tan tranquils, al bar, amb els amics…
Jutges que encara pensen que un maltractador pot ser un bon pare.
Als jutjats, massa vegades, es protegeix més l’agressor
que els infants i les mares que els defensen.
I un sistema que arriba tard, que dubta i que no protegeix.
I noltros continuam sentint “no és per tant”.
Quan mos insulten.
Quan mos controlen.
Quan mos violen.
Quan mos maten.
Això és violència. Tota.
La que se veu i la que no.
La que callam.
La que minimitzam.
La que mos fa por reconèixer.
Els assassinats són només la punta de l’iceberg.
Darrere cada dona morta, n’hi ha centenars que sobreviuen com poden.
Darrere cada notícia, hi ha històries que no surten,
dones que tremolen, infants que callen.
Ja basta de fer veure que és culpa nostra.
Basta de posar en dubte qui sobreviu.
Basta de convertir cada denúncia en un judici contra qui la fa.
Basta de protocols que arriben tard.
Basta de condemnes de broma.
Basta d’homes lliures i dones amagades.
No volem compassió.
Volem protecció.
Volem justícia.
Volem que quan alguna digui “tenc por”, no li responguin “no exageris”.
Perquè no és una història: en són massa.
No és aquella dona.
És sa teva germana.
Sa teva filla.
Sa teva amiga.
TU.
Això que passa no és lluny.
És aquí.
És aquesta plaça.És aquest silenci.
És aquesta vida que feim veure que no és nostra.
No fa falta que t’identifiquis.
Ja hi ets.
Sempre hi hem estat totes.
No és per tant, diuen.
Però sí que ho és.
